Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexions. Mostrar tots els missatges

03 de novembre 2009

07 de juliol 2009

Ja no hi haurà més llàgrimes per eixugar


S'ha mort en Michael Jackson i em sembla vergonyós tota la publicitat que se li està donant a l'assumpte. Si a tots ens fa pena la malaltia mental o el trastorn de comportament que aquest podia tenir i que es veu en la transformació quirúrgica a que es fa sotmentre fins a esdevenir un monstre.

El que sembla recordar tothom és als nens als que va abusar, dos el van denunciar però ves a saber quants més n'hi havia. Potser era molt bon ballarí i va arribar al cap de munt del negoci musical però com a persona es va enfonsar al més baix. Jo me n'alegro de la seva mort, des d'ara els seus fills podran tenir una vida més o menys normalitzada al cantó de la seva avia; i el que és més important, cap més nen serà abusat per part seva.

01 de juliol 2009

Seguretat vs. navegadors (un cop més)

«En perill» definit com vulnerabilitats públiques no apedaçades. Font: «Els usuaris de l'Internet Explorer insegurs durant 284 dies el 2006» Brian Krebs, Washington Post, 1/4/2007

Crec que vaig fer el meu primer blog el juny del 2003 (si no recordo malament), i des del començament no he deixat de repetir per a qui ho volgués llegir com és d'important la seguretat en la nostra navegació per la xarxa.

En l'entorn del sistema operatiu Window$ (que per altra banda és l'usat en la gran majoria de màquines) l'equip de Mozilla no han deixat d'innovar per fer cada dia un navegador més compatible, multilingue, segur i adaptable als usos de cada usuari/a. I no me'n cansaré de repetir-ho fins a defallir

14 d’abril 2009

anxiety

imatge de Gary Neill


En aquest instant, l'angoixa supura per tots els porus de la meva pell. Voldria negar tot el que m'envolta, negar-me a mi mateixa, fondre'm en una supernova per compensar el buit que sento per dins.

On són ara tots el paisatges que han anat omplint de llum les meves retines, on són els llibres instructius o simplement evasius que han alimentat la pau del meu esperit, on és la música que sacseja cada una de les cèl·lules del meu organisme?

La pantalla apagada i sense vida del l'ordinador em retorna una imatge deforme de mi mateixa. Ara mateix no hi ha poesies ni il·lusions que valguin. Demà potser tot serà diferent, espero.

28 de març 2009

UNIVERSITAT DE COMPRA VENDA




www.mundoclasico.com

Bolonya per a la compra-venda

Volem construir una Europa sense fronteres ni polítiques, ni econòmiques. El món universitari sembla que hi hagi de cabre i per tant cal modernitzar la universitat. Sembla bona la idea de encaminar-nos cap a una unió europea d’estudis superiors. D’antuvi sembla una bona opció, sinó de la frivolitat amb que s’ha fet tot el procés, sense comptar amb les possibilitats real i el seu cost, sense mirar el món que ens ha quedat i sobre tot sense admetre cap queixa de l’alumnat.

Crec que només ha preocupat una mica a certs grups d’estudiants de Catalunya. La ministra i el professorat han fet de bons pares o dient-ho més cruelment: han establert el seu PATRIARCAT; perquè els nois i noies es podran moure sí, però fins on arribaran les beques, més ben dit les hipoteques universitàries, atès que els aspirants amb menys medis familiars o personals, es quedaran amb algun grau potser fins i tot més avançat que la EFP o similars, actual. Els pares amb possibles si que podran pagar els graus i els postgraus a preu d’or que s’establiran.

Les persones joves que estimen i tenen facultats en els móns de l'art, de la literatura, la música, es a dir per les humanitats, hauran de convertir-se en publicistes, galeristes, etc.

La universitat no serà el guiatge de res, només un lloc de compra-venda. Vaja amb els gestors universitaris!

Quan l'alumnat finalment, l’alumnat es queixa pacíficament, res quan ho fa amb alguna, dic alguna violència, ja tenim policies democràtiques per repartir bastó. Temo el món que quedarà per als meus néts. Cxta Lladonosa

20 de març 2009

per tu, Xesco


Ahir es va fer un homenatge a en Xesco Boix, un músic que va formar part del meu entorn musical i emocional (o al revés perquè llavors l'ordre dels factors estava estretament entrelligat). Les seves cançons em van acompanyar als campaments, a les colònies i també mentre vaig formar part del moviment escolta. Les seves melodies forment part dels moments de felicitat de la meva infància i no vull passar l'oportunitat de deixar-ne constància en el nostre raconet a la xarxa.

Ahir volia escriure'n quatre paraules com intento fer avui però estava massa indignada per les repetides càrregues dels agents antidusturbis durant les manifestacions que es van dur a terme ahir per protestar pel desallotjament del col·lectiu d'estudiants que havien fet seu l'edifici històric de la Universitat de Barcelona en contra del Pla Bolonya. Em va semblar irònic i sumament trist que en el mateix dia que es conmemorava la lluita d'un home que estimava els infants, l'educació pública i el nostre petit país el departament d'Interior de la Generalitat ordenés una càrrega policial exagerada i totalment innecessària per a uns centenars dels nostres estudiants universitàris. Sembla, salvant les distàncies, que la història es repeteix. Els actors són diferents però les accions son les mateixes avui com fa 30 anys.

Ahir haguès encapçalat l'escrit amb una imatge com la del dietarihumbert, avui prefereixo fer-ho amb un vídeo del meu estimat Xesco. Serà que amb l'edat i les medicines aprenem, aprenc a contindre les emocions.

08 de març 2009

¿un nuevo contrato social para el siglo XXI?


Uploaded on authorSTREAM by josedavid

(by: Un poco más personal)

15 de febrer 2009

AYRES DE DOWLAND




NO CAL ESCRIURE SEMPRE POEMES. NO CAL


Com diu Joan Margarit: ”...La poesia es ara l’última Casa de Misericòrdia”. Mes no cal escriure sempre poemes per a la ràbia o el consol.
De vegades es molt més útil, descriure les realitats que s’estatgen en l’espai més recòndit d’una mateixa.
He après amb tants anys a allunyar-me de les trampes de les modes socials d’enverinadors textos, escrits o telemàtics, sobre l’ego que ara solen anomenar autoestima. És veu que sense autoestima no puc estimar ningú. No m’atreveixo a dubtar-ne del tot, per conservar neta i precisa la meva senzillesa.
Per a mi, la identitat íntima, és quan rebo l’amor, -sense especificar-ne el temps verbal-, sento com em va penetrant com la música de Dowland, endintre de l’ànima. És un instint que em penetra i em llaura les males arrels. Llavors puc entendre tots els verals d’amor sobre la terra, tant els meus o bé els de cadascun dels que m’envolten.
Com diu R. Tagore, el ‘fruit’ d’aquest amor que vols servar estretament, es converteix sovint en el ‘vi del dolor’ que indeterminadament m’acompanyarà fins la mort però amb el convenciment que en el clos de les meves entranyes hi habita,
-potser només per recordar-lo-, però sé que posseeixo la filosa per teixir estima i voluntat per tots els éssers vivents de la terra sense permetre’m amagar-hi enemics.
Senzillament, conec quins són els seus confins, i també que són inabastables del tot i multiplicadors. Ara que escolto uns Ayres de John Dowland em vénen a la memòria els fils de la música que m’ajuda tant a la recomposició de l’ànima dispersa i malmesa.

Cxta Lladonosa

24 de gener 2009

Tengamos un crio


Tengamos un crío. Hagámoslo ya. Encarguémoslo aquí y ahora. Fruto seco de nuestro amor, carne viva de nuestra carne, sangre fría de nuestra sangre que hoy me la noto toda en el mismo sitio.

Hagamos un hijo. Tengámoslo ya. Qué bien lo vamos a pasar fabricándolo, ya lo verás. Solución a todos nuestros silencios, sentido de cada uno de nuestros antepasados, amortiguador más antiguo del mundo para todo tipo de baches, como éste que nos preocupa.
Gestemos la criatura. Gestémosla en ti. No veas las ganas que tengo de verte gorda, cansada, dolorida, irascible e hipersusceptible durante nueve meses de nada. Con suerte, igual tienen que sacártelo antes, dejándote una estupenda raja de lado a lado para toda la vida.
Traigámoslo al mundo. Traigámoslo ya. Alguien que a los 2 te llame mamá, a los 10 proveedora de saldo, a los 15 vieja demente, a los 30 canguro low-cost y a los 50 no te llame más que el día que toque visita en la residencia en la que te haya metido contra tu voluntad.
Hablemos del crío. Hablemos de él. Pasémonos los próximos dos años acaparando toda conversación en cualquier acto social y familiar hablando, sin venir a cuento, de caquitas, gestitos, palabritas, nochecitas, biberones, y cualquier otra monería que salga por la boquita o por el culito del bebé. Como si a todo el mundo le fuese la vida en ello.

Eduquemos al niño. Eduquémosle bien. Dejemos que se exprese, sobre todo si es sobre un extraño. Riámosle las gracias, las patadas, berridos y ataques de cólera en lugares cerrados como un avión, un autobús o un tren, que no dejan de ser afirmaciones libres de la incipiente personalidad del chaval. La gente adulta tiene que entenderlo, compartirlo e incluso celebrarlo con nosotros. Forma parte de la alegría de crecer. A que sí. Cómo puede sentirse alguien molesto, con lo bonito que eso es.

Apuntémosle a ballet, natación, ajedrez y karate. Espera, tú siempre has querido tocar un instrumento. Pues que también estudie piano, guitarra y bandurria gaditana. Que lleve con la cabeza bien alta todas y cada una de nuestras frustraciones, que para eso está. Y que entienda desde pequeñito que sus padres le querremos mucho pase lo que pase, aunque si llega a ser Martha Graham, Michael Phelps, Arturito Pomar o Barenboim, igual le querremos un poquito más.

Eso, queramos al niño. Querámosle bien. Permanezcamos juntos incluso cuando se nos haya acabado el orgasmo, el amor y los piropos, y hagámoslo sólo por el miedo a perder la custodia. Da igual que para ello tengamos que transformar nuestro hogar en un infierno. Eso es lo de menos.

Sintamos orgullo. Hinchemos la boca. Que gracias a nuestro esfuerzo, nuestro empeño y dedicación, en este planeta hay más gente y a partir de ahora toca a menos por barba de lo bueno, sí, pero de lo malo también. Que parir un crío es casi tan positivo como adoptar, pero sin tener que pasar cientos de engorrosas pruebas que pongan en evidencia nuestra inaptitud.
Y no te preocupes que al final, si desde cualquier texto abyecto se nos pone de vuelta y media, siempre podremos esgrimir el argumento más ridículo y definitivo.

Que hasta que no se vive, no se sabe de lo que se habla.
Mismito mismito ocurre con la muerte.

(thanks to Risto Megide )

11 de desembre 2008

DESERT INTEGRADOR



DESERT I VIDA

Un desert que d'antuvi pot semblar el símbol del norrès, integra i clava dins la seva sorra ardent, els dubtes i els embolcalls del cor d'una dona.

Mai no és norrès, ni mancança, les dunes movedisses: Són tot mar ressec disposat sempre a assenyalar nous camins dins el vent. Cxta

11 de setembre 2008

Post-it


(la senyera també val)

04 de setembre 2008

La memoria podrida


Desaparecidos. Fosas comunes. Torturas. Fusilados. Las palabras evocan el Chile de Pinochet, la Argentina de Videla. Duele reflejarse en ellas. Cuesta pensar en España como un país que esconde en las cunetas de sus carreteras los huesos de 30.000 desaparecidos, tal vez más.


La paja en el ojo ajeno. Desde que el Tribunal Constitucional determinó en el 2005 que los tribunales españoles pueden juzgar casos de genocidio y crímenes contra la humanidad, España se ha convertido en la corte internacional más diligente en la defensa de los derechos humanos. La Audiencia Nacional investiga los abusos de las tiranías en China, Guatemala, Ruanda, Argentina o Chile. Cuanto más lejos, más grande es el milagro. La Audiencia Nacional se atreve con todo, menos con los crímenes de los llamados “nacionales”. Asusta más un Franco muerto que un Pinochet vivo.


Un aplauso para Baltasar Garzón, pues ya era hora. Aunque el paso dado llegue tan tarde y sea aún tan escaso. De momento, el juez se limitará a elaborar el censo pendiente del genocidio, desde el golpe de estado hasta la muerte del dictador. Sólo será la dolorosa lista de crímenes, no el castigo para los criminales. Tantos años después, y ni siquiera hemos limpiado esa mínima mugre. Tantos años después, y ni siquiera sabemos los nombres de las víctimas, de los desaparecidos.


Algunos dirán que para qué remover el pasado. Por qué no pasar página. El drama es que no hablamos de pasado, sino de presente. Los muertos aún están ahí, en las cunetas. Sus familias aún están ahí, en los juzgados. Tras treinta años de amnesia democrática, tras tres décadas de su sacrosanta transición (sin pecado concebida), la memoria se pudre. Como se pudre la sociedad que permite que una viuda no pueda enterrar a su marido.


(Via Escolar.com)

31 de juliol 2008

A QUI SAP ESCOLTAR






bombollesdemar.blogspot.com



ESCOLTAR, UN DO

Hi ha gent que escolten. Saben escoltar. No importa que sigui de mode amical o professional. Hi ha persones que saben escoltar.

Si t'escolten se't desfan molts nusos, sobre tot emocionals. Una constant en les dones que hem sabut mirar endins i I allunyar les pròpies "culpes" i les alienes.

Jo també n'he sabut, degut a la meva professió. No es fàcil. Et cal un esforç. Però entre els ulls, les paraules i el llenguatge no verbal, et fan afinar l'oïda de l'esperit i de la matèria.

Haver escoltat es riquesa. Jo també escolto acuradament els tons i els semitons d'una partitura. És una teràpia profunda.

Si saps escoltar, agraeixes que t'escoltin. Les veus interiors poden canviar, poden millorar. És un dels atributs principals de ser persona humana. Cxta


LLEGIR, ESCOLTAR, PARLAR: TERÀPIES...
A Débora, que m’escolta

Mai.
Vaig poder suïcidar la meva virginitat
No.
Jo vaig complir les lleis
de lasantamareesglesia amb el PATRIARCA inclòs

Vaig ser no-res, com era d’esperar,
i de témer.

Quan vas arribar,
a nivell fisiològic
clar,
no era verge,

mes tu vas venir
des de les claus i els empenys
de la idolatria

i vaig descobrir un tel recòndit
on,
si vols emprar el terme virginal,
com a metàfora maldestra,
encara servava:

per abastar,
l’esclat involuntari de Vulcà,
el fer massa amb la terra,
el néixer dels blats
dins el meu ventre.

Va ser el punt
de deixar els fils de la imaginació,
el fred
i tot va canviar d’estadi...

No tinc paraules
ni metàfores, ni comparacions
per explicar-ho

Avui,
pots trobar “les verges suïcides”
i m’han contat que elles,
et fan comprendre l’afer del que tracto,
amb suïcidi o sense...

Cxta.- Divendres, 18/07/2008 12:21:03
(La novel•la original és “Las Vírgenes suicidas”de Jeffrey Eugenides. Editorial Anagrama.- Film de Sofia Coppola. Comentari extret del bloc: Internalitats / ELISENDA).

SOCIOLOGÍA SOBRE LA DIVERSITAT DE LA 'MAMA'...




ENFILAR L'AGULLA

Vaig viure un grapat d'anys a Capellades, a la comarca de l'Anoia. A part del mercadet del dimarts, hi havia una fira anyal, on veníen artesania i aliments de qualitat. Prop de la placeta 'del Tall de Conill' s'hi instal.lava una paradeta amb estris per fer labors. N'hi havia un de molt curiós: un atuell per enfilar agulles. Jo sempre pensava:

-M'aniria bé-, però es veu que en aquell moment encara gastava pretencions i afegia dins meu:

-Ja tindràs temps. És massa aviat-. Va anar passant la vida i el Carlos, l'Elisenda i jo vam tornar a Lleida. Els fills grans: l'Anna i el Carles, es van quedar a la comarca per mor de la seva feina.

La vista es va anar espatllant i vaig necessitar ulleres bifocals, -aquelles que et fan tòrcer el coll per tantes coses-. Em vaig 'arrucar' per no haver-me comprat l'enfilador que mai més en cap fira l'he tornat a veure.

L'Elisenda, quan feia un curs de fotografia, em va fer la foto sense avisar. De fet és un document sociològic. Vestida per estar per casa, no massa ben pentinada, amb un gest reconcentrat per afinar la pacífica punteria d'enfilar una agulla i la cara rentada. Les 'mames', abans de sortir al carrer, ens posem el tònic facial, el serum antiarrugues, la crema hidratant, un maquillatge lleuger, una ratlleta als ulls, un toc de rimmel i un pintallavis discret. Es veu que és "l'etern femení", malgrat ser feminista i d'esquerres, procurant adesiara que cap medi de comunicació: -parlo per mí-, ens converteixi en titelles.

La foto al darrera conté un poema que em va emocionar molt, ja que la relació entre mare i filles de vegades trontolla. Devia ser un regal pel meu sant. Ho dic perquè vaig vestida d'hivern...

Fer-se gran vol dir guanyar en records, tendresa i amor pels nets, a banda de seure sovint:'al banc del sinofós'.

Conxita Lladonosa


POEMA DE L'ELISENDA BALDOMÀ

13 de juliol 2008

Titulars que em recorden un poema de Roselló-Pòrcel

TERRORS

Hem llegit titulars i notícies als diaris. Als emigrants els retornaran saben lo dificultós que és. Els que llegim diàriament els periòdics ja sabem com va aquest afer, degut amb els pocs acords diplomàtics que hi han entre els països. Després de les pasteres l’expulsió que a la pràctica es converteix en empresonament.

També hem vist titulars sobre la marginació d’emigrants a l’escola. Si és fa bé, no hi ha res a dir per què el degoteig d’alumnes no escolaritzats durant el curs pot acabar amb la salut mental que qualsevol mestre o mestra. Si és fa com la implantació ‘de la reforma’, pobres infants.

Hi han pocs diner i cal conservar l’escola concertada, amb tots els seus privilegis, mai qui mani. Ahir una jove que de petita va ser alumna meva m’ho confirmava.

Bartomeu Roselló-Pòrcel, un poeta jove mallorquí, va compondre un poema magistral abans de la seva mort l’any 1936, a conseqüència de malaltia. Ahir llegint el diari me’n vaig recordar. No he pogut trobar l’extraordinària versió cantada de Maria del Mar Bonet. Maldaré per poder fer-ho més emdavant.



RONDA AMB FANTASMES


Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)
Les filles del silenci present i vigilant
em porten sempre la perversa llunyania,
saben el meu espant,
el meu instant d'espant,
d'isolament, malenconia i agonia.
Oh ciutat dels terrors, entre les avingudes
estèrils arbres lívids de la tardor,
viuré l'hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.

Terror entre les sales buides,
quan veig el llit amb el mort
viu entre els llençols i serenades a la plaça
i remor de ganivets enfora,
més terrible per tantes coses
endevinades durant la fuga
per les fosques allà on plora
l'esquelet mossegat pels gossos de la nit.

Les filles del silenci presents i vigilants
em porten sempre la perversa llunyania
saben el meu espant,
el meu instant d'espant,
d'isolament malenconia i agonia.
Oh ciutat dels terrors, entre les avingudes
estèrils arbres lívids de la tardor,
viuré l'hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.

Enviat per Conxita Lladonosa.- Lleida

06 de maig 2008

ladrones!!!!


Vuelven a actuar de nuevo demostrando lo que en realidad son, unos ladrones. Su última acción: denunciar al único medio de comunicación escrito de gran tirada que da cuenta de sus abusos. Verguenza me dan. Viva la cultura libre... y las redes p2p!



27 d’abril 2008

realitat 2.0

24 d’abril 2008

SANT JORDI, PATRÓ



La diada de Sant Jordi d'enguany va ser una mica alternativa. Vaig anar a l'Aula Hospitalària de l'Arnau de Vilanova


Aquest any vam fer un talleret de cançó d'arreu, posant de relleu la importància de les lletres en una peça musical.

Hi havien infants i adolescents i uns pares d'allò més enrotllats.

Vam cantar fins i tot rocks and rolls.

M'ho/ens ho vaig/vam passar molt bé.

Per esdeveniments familiars no vaig sortir a veure les parades, però jo, precavida com sóc, ja havia comprat llibres.

Ara els llegirem i si cal en farem la crítica.

Em van regalar una rosa biològica i dues de paper i també una lluna vermella i callada com l'artista dibuixant.

08 d’abril 2008

UN DIA RÚFOL, UNA NIT LLUMINOSA...



HORES ENTRE LA VIDA

Hi havia una gran celebració per a les BONES PERSONES LLEIDATANES... Ningú mereixia més el premi que la Toñy C. I tots els altres guardonats...

Per a mi, va estar un dia d’aquells que podríem anomenar rúfol, si fem metàfores amb el temps. Tot m’era negre.

Tan negre era l’ànim que vaig emmalaltir. Sense ser capaç d’emprar aquella dosis de serenor que m’ajuda tant en aquests casos.

La Toñy em va convèncer de venir, la Maria B., companya de llums i esperances em va ajudar a deixar els núvols foscos, la ‘mama’ de la Lorena, que ara no recordo el nom, em va donar una lliçó de fortalesa i ànim per seguir.

A més de la tendresa de tots i totes em vaig retrobar amb el Sergi V. Seu al meu costat en la foto. És inventor, ja en fa la cara, oi? Però el seu major invent és la seva manera de ser, el seu tarannar, la seva intel·ligència emocional i la seva forma d’oferir-te idees i amistat. La seva companya també em va encantar.

El dia havia estat pèssim la nit lluminosa i alegre i el menjar ben bo. Potser em podria posar ‘espriuenca’ i dir:

mai no em pogut, però desesperar del vell vençut.

I, elevem en la nit, un cant a crits

Car les paraules vessen de sentit.

L’aigua, la terra, l’aire i el focs són seus

Si s’arrisca d’un cop a ser qui és...

...mai no em pogut, però desesperar del vell vençut.

No acostumo a fer io... io... Però avui, llegint el mail de la Toñy i mirant i participant en el seu bloc, he reviscut aquesta agredolça vivència. Cxta