HOMENATGE AL J. R. CASES I ELS SEUS COMPANYS

SUCRE I SI VOLS, DISSENY...
A Josep Ramon Cases Franco i companys de: SUCRE I DISSENY

Me’n vaig a casa.
duc entre les mans una rosa blanca
sense espines.
No recordo si les ha segat
els dits de la florista.

Vol posar-m’hi verd i a mi no m’agrada,
només vull la rosa blanca.

El blanc és el color de la nata
nata, flor intrínseca de la llet
com una pau...

El jove artesà, antic trapella
originarà, tot un seguit de fets oposats
per fer-ne un políedre de gustos
dispersos i versemblants
en la seva suavitat
i recorrerà
entre els dits i la memòria
la mirada cap als dolços
des dels sentits.

Potser recordarà una plaent carícia
antiga,
de xocolata
i pals de vainilla;
sorgirà llavors
l’extens plaer
dels gustos i els colors.

Sucre i Disseny

CXTA 05/05/2009 20:55

DISQUISICIONS APROXIMADES SOBRE UN FET

www.xtec.es

OR

Vam sortir del mar
i xops d’aigua i de sal
ens vam estirar a la platja
ens besàvem com si ens hi anés la vida.

Jo amb les mans
resseguia els teus cabells
llarguísims d’or,
se m’embolicaven entre els dits

Estàvem sols
i la remor del mar era quasi inoïble.
Ens vam anar rebolcant hores i hores
fins que me’n vaig adonar.

DRAMA!

T’esmunyies endins la poderosa sorra,
en realitat fugies de mi
sense ni tant sols saber-ho.

Jo desperta
veia com els teus cabells
lentament se m’esmunyien de les mans
sense néixer espigues d’or
sense que brotés cap canyar
per fer-ne la flauta de cridar-te

com a la Flor Romanial
res, ni un potser.

CXTA.

ÒRBES PERDUTS I CONVERSES INACABADES

www.hermeticum.net

CONVERSA INSUFICIENT

Una conversa cada vegada mes curta.
Un mateix pensar en que és la civilitat.

Aromes perdudes
dins unes paraules
de volences espargides
faran que el destí és torni perpendicular
perquè fugin les nostres vides,
a mil distàncies:
amb la serenor volguda dels àlgids estels.

Y, ara romanen cansats
foliols de primavera entre tu i jo.
Remors i signes difusos.
Càntics sense so,
partitures sense clau.

Un altre dels meus orbes perduts
per ara...
Cxta. Lladonosa 13/04/2009

NI RAÏMS NI GESSAMÍ

www.naciodigital.cat/


NI RAÏM, NI GESSAMINS

No sé si dins el punt difús
on rau ara la teva probable existència,
ignoro si s’hi ubiquen
arbres, líquens o falgueres:
boscos amarats d’àlgida humitat.

No ho sabré per molt que et recordi.
El que sí sé
és que, el que havien de ser
raïm i gessamins
ametistes i coralls
van ser sempre argelagues i espines,
taronges amargues...

El vi decantat
negre i esquerp,
cap cub va donar-li
gens de foc ni cap partícula
de l’eix de colors
que naixia dins meu.

Res quedà en el teu record,
esborrant del teu sí,
aquell fruit radiant de permanència...

Tant de bo
els teus déus de fred t’emparin
a tu.

Per a mi,
no demano cap final.

Concepció Lladonosa.- 29/06/2008 18:04:03




www.itxart.com

UNIVERSITAT DE COMPRA VENDA

www.mundoclasico.com

Bolonya per a la compra-venda

Volem construir una Europa sense fronteres ni polítiques, ni econòmiques. El món universitari sembla que hi hagi de cabre i per tant cal modernitzar la universitat. Sembla bona la idea de encaminar-nos cap a una unió europea d’estudis superiors. D’antuvi sembla una bona opció, sinó de la frivolitat amb que s’ha fet tot el procés, sense comptar amb les possibilitats real i el seu cost, sense mirar el món que ens ha quedat i sobre tot sense admetre cap queixa de l’alumnat.

Crec que només ha preocupat una mica a certs grups d’estudiants de Catalunya. La ministra i el professorat han fet de bons pares o dient-ho més cruelment: han establert el seu PATRIARCAT; perquè els nois i noies es podran moure sí, però fins on arribaran les beques, més ben dit les hipoteques universitàries, atès que els aspirants amb menys medis familiars o personals, es quedaran amb algun grau potser fins i tot més avançat que la EFP o similars, actual. Els pares amb possibles si que podran pagar els graus i els postgraus a preu d’or que s’establiran.

Les persones joves que estimen i tenen facultats en els móns de l'art, de la literatura, la música, es a dir per les humanitats, hauran de convertir-se en publicistes, galeristes, etc.

La universitat no serà el guiatge de res, només un lloc de compra-venda. Vaja amb els gestors universitaris!

Quan l'alumnat finalment, l’alumnat es queixa pacíficament, res quan ho fa amb alguna, dic alguna violència, ja tenim policies democràtiques per repartir bastó. Temo el món que quedarà per als meus néts. Cxta Lladonosa

AYRES DE DOWLAND

NO CAL ESCRIURE SEMPRE POEMES. NO CAL


Com diu Joan Margarit: ”...La poesia es ara l’última Casa de Misericòrdia”. Mes no cal escriure sempre poemes per a la ràbia o el consol.
De vegades es molt més útil, descriure les realitats que s’estatgen en l’espai més recòndit d’una mateixa.
He après amb tants anys a allunyar-me de les trampes de les modes socials d’enverinadors textos, escrits o telemàtics, sobre l’ego que ara solen anomenar autoestima. És veu que sense autoestima no puc estimar ningú. No m’atreveixo a dubtar-ne del tot, per conservar neta i precisa la meva senzillesa.
Per a mi, la identitat íntima, és quan rebo l’amor, -sense especificar-ne el temps verbal-, sento com em va penetrant com la música de Dowland, endintre de l’ànima. És un instint que em penetra i em llaura les males arrels. Llavors puc entendre tots els verals d’amor sobre la terra, tant els meus o bé els de cadascun dels que m’envolten.
Com diu R. Tagore, el ‘fruit’ d’aquest amor que vols servar estretament, es converteix sovint en el ‘vi del dolor’ que indeterminadament m’acompanyarà fins la mort però amb el convenciment que en el clos de les meves entranyes hi habita,
-potser només per recordar-lo-, però sé que posseeixo la filosa per teixir estima i voluntat per tots els éssers vivents de la terra sense permetre’m amagar-hi enemics.
Senzillament, conec quins són els seus confins, i també que són inabastables del tot i multiplicadors. Ara que escolto uns Ayres de John Dowland em vénen a la memòria els fils de la música que m’ajuda tant a la recomposició de l’ànima dispersa i malmesa.

Cxta Lladonosa

LA MÚSICA I L 'AMOR...

Només la música i l'amor són terapèutics

DESERT INTEGRADOR

DESERT I VIDA

Un desert que d'antuvi pot semblar el símbol del norrès, integra i clava dins la seva sorra ardent, els dubtes i els embolcalls del cor d'una dona.

Mai no és norrès, ni mancança, les dunes movedisses: Són tot mar ressec disposat sempre a assenyalar nous camins dins el vent. Cxta

SUCESOS Y PÁRAMOS

PÁRAMOS


De tanto no mirar las flores
se perdió su polen.
El que transportan las abejas o el viento

Llegaron, eso sí
vuelos de mariposas negras
que provenían de los páramos
de ‘Misis Death’,
molesta por la intrusión
-en los caminos inseguros
que tomaste-
hacia sus yermos oscuros.

Los suyos,
los de la dama armada,
son siempre exactos y efectivos.

El dolor que impulsa a encontrarlos
es similar a otros dolores
más o menos relacionados
con las pérdidas
o con los no encuentros.

Nunca son casuales
No deberías olvidarlo...

SUCESOS: 08/12/2008, 17:19

OFICIO DE CRISALIDA

Guadalupe Grande

Encuentros



Guadalupe Grande nació en Madrid, España, el 30 de mayo de 1965. Poeta, narradora, crítica literaria y editora. Es licenciada en Antropología Social. Ha publicado los libros de poesía El libro de Lilith, Premio Rafael Alberti, 1995; Renacimiento, 1996 y La llave de niebla, 2003; el relato Fábula del murciélago, fue accésit del Premio Barcarola 1996. Sus poemas figuran en diversas antologías españolas e iberoamericanas. Según sus propias palabras: «Pienso que escribir poesía sea quizá una derrota necesaria. Pienso en la palabra derrota y me abrazo a ella como el náufrago se abraza a la última ola. Pienso en la palabra naufragio. Escribo la palabra naufragio y veo las calles de una ciudad, la gente que viene y va, como las olas, el movimiento confuso de las cosas y los seres: tal vez los restos de un viaje transoceánico que nunca supimos a dónde conducía y que ha llegado hasta aquí, hasta la palabra naufragio, hasta la palabra derrota. Escribo la palabra derrota y pienso en la palabra sentido: en el sentido de abrazarse a la última ola, de abrazarse al rescoldo, a la memoria que tartamudea en el centro de cada palabra, a la ceniza desde la que la memoria arde en los ojos, al hueco oceánico y ceniciento por el que se desploman las palabras y que siento como la única juntura posible. Ver, mirar, hablar. Pienso en las palabras, su rescoldo, su ceniza, su sonido, su música de sentido. Pienso en la poesía como en las palabras de un náufrago. Pienso en cada poema como en las últimas palabras de este naufragio, de esta derrota necesaria. No sé si me acerco a lo que pienso.»


Oficio de crisálida


Durante un tiempo estuve muerta:
hubo hambre y cansancio,
y el sonido del mar y el aroma de los alimentos
y la luz de la vida poblándose, reuniéndose;
pero algo estuvo muerto.

(nada existe más allá del instante
nada germina nada surge
las horas pasan sin hacer ruido
niebla que empaña cuanto toca)

Fue imposible rastrear los pasos en el tapiz
y ni siquiera hubo obstinación,
pues lo primero que un muerto pierde es la memoria;
comencé a olvidar sin ningún plan ni itinerario
y no hubo signo premonitorio
que advirtiera la llegada de esa calamidad.
(acariciaste mi sombra afanosamente amor
pero entonces ya estaba muerta
hilachas de deseo en la piel y espuma muerta en
la boca
que estar muerto es triste y dura mucho e indigna a
quien lo presencia)

Durante un tiempo estuve muerta
como una crisálida guardada en una caja de cartón,
detenida en el umbral, olvidada del gusano y de la mariposa.
Instante perpetuo, cómo duele despertar de tu sosegada indiferencia,
de tu dócil y atónita bondad.



Fundación Centro de Poesía José Hierro
C/ José Hierro, 7 - 28905 Getafe (Madrid)
Tfno.: 91 696 82 18 Fax: 91 681 58 14
info@cpoesiajosehierro.org

DESORI

corporalmente.zoomblog.com



DESORI

Canto cançons sovint
quan puc,
quan en sé
o les escolto.

Afino amb molt esforç
notes i síl•labes
en un desfici incessant.

I dins l’assidu garbuix
desafino sovint
les notes i les sil.labes de l’ànima.

Altrament,
tothom en sap
de cants d’amor: afinats
perfectes.
Cançons tan fàcils.

Més cor endins,
en algun balmat dels sentits,
jo,
perdo les octaves geomètriques
i malverso llavors les tonalitats
quasi sempre menors
d’aïllada malenconia.

El LA, s’hem fon
per molt que ‘la concertino’
me n’assenyali el camí...

I, des d’algun veral
de les esferes pitagòriques,
m’arriba un inici d’arpegi
que em permet tornar a entonar
o amb la veu o amb el silenci
cadències noves
no escoltades
dins el meu desori repetit...

CXTA LLADONOSA.- 03/07/2008 16:35

Impressions sobre: "CASA DE MISERICÒRDIA"

poeta i arquitecte

JOAN MARGARIT: ‘CASA DE MISERICÒRDIA’.- PREMI NACIONAL DE POESIA...


Quan passo pel Carrer Major, m’agrada entrar a la llibreria. Dono una ullada a les novetats i sovint acabo en el sector de poesia.
Proa ha encertat molt bé el seu disseny actual i jo em deixo guiar pels colors abans que pels títols. M’agraden els liles i els blaus, tot i que acabo escollint-ne d’altres, com és natural.

Recordo perfectament que aquest estiu, vaig triar el color seguit d’un títol que em va impactar ja que el meu pare també va estar-s’hi des de la viduïtat de la seva mare: la padrina Rosa. (Orfanat de Lleida/ antic “Descalços”).

Els vaig fullejar a poc a poc, ja que en ‘la Caselles’, estimen els llibres i t’ho deixen fer sense amoïnar-te.

Em vaig quedar sangglaçada: tanta bellesa, tant domini de la llengua, tan dolor, tanta clarividència...

Un parell de mesos més tard, vaig sentir la notícia que a Joan Margarit, l’autor, li havien concedit el “PREMIO NACIONAL DE POESÍA”. Em va semblar, fins i tot, estrany que amb els temps que corren, li ho haguessin atorgat.

Us emplaço que el llegiu. Com l’autor diu: “la poesia és ara l’última casa de misericòrdia”.

CASA DE MISERICÒRDIA, per Joan Margarit

POESÍA: CRIMINALES DE LUZ

A QUI SAP ESCOLTAR

bombollesdemar.blogspot.com


ESCOLTAR, UN DO

Hi ha gent que escolten. Saben escoltar. No importa que sigui de mode amical o professional. Hi ha persones que saben escoltar.

Si t'escolten se't desfan molts nusos, sobre tot emocionals. Una constant en les dones que hem sabut mirar endins i I allunyar les pròpies "culpes" i les alienes.

Jo també n'he sabut, degut a la meva professió. No es fàcil. Et cal un esforç. Però entre els ulls, les paraules i el llenguatge no verbal, et fan afinar l'oïda de l'esperit i de la matèria.

Haver escoltat es riquesa. Jo també escolto acuradament els tons i els semitons d'una partitura. És una teràpia profunda.

Si saps escoltar, agraeixes que t'escoltin. Les veus interiors poden canviar, poden millorar. És un dels atributs principals de ser persona humana. Cxta


LLEGIR, ESCOLTAR, PARLAR: TERÀPIES...
A Débora, que m’escolta

Mai.
Vaig poder suïcidar la meva virginitat
No.
Jo vaig complir les lleis
de lasantamareesglesia amb el PATRIARCA inclòs

Vaig ser no-res, com era d’esperar,
i de témer.

Quan vas arribar,
a nivell fisiològic
clar,
no era verge,

mes tu vas venir
des de les claus i els empenys
de la idolatria

i vaig descobrir un tel recòndit
on,
si vols emprar el terme virginal,
com a metàfora maldestra,
encara servava:

per abastar,
l’esclat involuntari de Vulcà,
el fer massa amb la terra,
el néixer dels blats
dins el meu ventre.

Va ser el punt
de deixar els fils de la imaginació,
el fred
i tot va canviar d’estadi...

No tinc paraules
ni metàfores, ni comparacions
per explicar-ho

Avui,
pots trobar “les verges suïcides”
i m’han contat que elles,
et fan comprendre l’afer del que tracto,
amb suïcidi o sense...

Cxta.- Divendres, 18/07/2008 12:21:03
(La novel•la original és “Las Vírgenes suicidas”de Jeffrey Eugenides. Editorial Anagrama.- Film de Sofia Coppola. Comentari extret del bloc: Internalitats / ELISENDA).

SOCIOLOGÍA SOBRE LA DIVERSITAT DE LA 'MAMA'...

ENFILAR L'AGULLA

Vaig viure un grapat d'anys a Capellades, a la comarca de l'Anoia. A part del mercadet del dimarts, hi havia una fira anyal, on veníen artesania i aliments de qualitat. Prop de la placeta 'del Tall de Conill' s'hi instal.lava una paradeta amb estris per fer labors. N'hi havia un de molt curiós: un atuell per enfilar agulles. Jo sempre pensava:

-M'aniria bé-, però es veu que en aquell moment encara gastava pretencions i afegia dins meu:

-Ja tindràs temps. És massa aviat-. Va anar passant la vida i el Carlos, l'Elisenda i jo vam tornar a Lleida. Els fills grans: l'Anna i el Carles, es van quedar a la comarca per mor de la seva feina.

La vista es va anar espatllant i vaig necessitar ulleres bifocals, -aquelles que et fan tòrcer el coll per tantes coses-. Em vaig 'arrucar' per no haver-me comprat l'enfilador que mai més en cap fira l'he tornat a veure.

L'Elisenda, quan feia un curs de fotografia, em va fer la foto sense avisar. De fet és un document sociològic. Vestida per estar per casa, no massa ben pentinada, amb un gest reconcentrat per afinar la pacífica punteria d'enfilar una agulla i la cara rentada. Les 'mames', abans de sortir al carrer, ens posem el tònic facial, el serum antiarrugues, la crema hidratant, un maquillatge lleuger, una ratlleta als ulls, un toc de rimmel i un pintallavis discret. Es veu que és "l'etern femení", malgrat ser feminista i d'esquerres, procurant adesiara que cap medi de comunicació: -parlo per mí-, ens converteixi en titelles.

La foto al darrera conté un poema que em va emocionar molt, ja que la relació entre mare i filles de vegades trontolla. Devia ser un regal pel meu sant. Ho dic perquè vaig vestida d'hivern...

Fer-se gran vol dir guanyar en records, tendresa i amor pels nets, a banda de seure sovint:'al banc del sinofós'.

Conxita Lladonosa


POEMA DE L'ELISENDA BALDOMÀ

Hi hauria de sortir la música de Maria del Mar Bonet sobre el poema : Ronda amb Fantasmes

Titulars que em recorden un poema de Roselló-Pòrcel

TERRORS

Hem llegit titulars i notícies als diaris. Als emigrants els retornaran saben lo dificultós que és. Els que llegim diàriament els periòdics ja sabem com va aquest afer, degut amb els pocs acords diplomàtics que hi han entre els països. Després de les pasteres l’expulsió que a la pràctica es converteix en empresonament.

També hem vist titulars sobre la marginació d’emigrants a l’escola. Si és fa bé, no hi ha res a dir per què el degoteig d’alumnes no escolaritzats durant el curs pot acabar amb la salut mental que qualsevol mestre o mestra. Si és fa com la implantació ‘de la reforma’, pobres infants.

Hi han pocs diner i cal conservar l’escola concertada, amb tots els seus privilegis, mai qui mani. Ahir una jove que de petita va ser alumna meva m’ho confirmava.

Bartomeu Roselló-Pòrcel, un poeta jove mallorquí, va compondre un poema magistral abans de la seva mort l’any 1936, a conseqüència de malaltia. Ahir llegint el diari me’n vaig recordar. No he pogut trobar l’extraordinària versió cantada de Maria del Mar Bonet. Maldaré per poder fer-ho més emdavant.



RONDA AMB FANTASMES

Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)
Les filles del silenci present i vigilant
em porten sempre la perversa llunyania,
saben el meu espant,
el meu instant d'espant,
d'isolament, malenconia i agonia.
Oh ciutat dels terrors, entre les avingudes
estèrils arbres lívids de la tardor,
viuré l'hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.

Terror entre les sales buides,
quan veig el llit amb el mort
viu entre els llençols i serenades a la plaça
i remor de ganivets enfora,
més terrible per tantes coses
endevinades durant la fuga
per les fosques allà on plora
l'esquelet mossegat pels gossos de la nit.

Les filles del silenci presents i vigilants
em porten sempre la perversa llunyania
saben el meu espant,
el meu instant d'espant,
d'isolament malenconia i agonia.
Oh ciutat dels terrors, entre les avingudes
estèrils arbres lívids de la tardor,
viuré l'hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.

Enviat per Conxita Lladonosa.- Lleida

SAL I GEOMETRIA...

SAL I GEOMETRIA...


Puc fondre’m amb el mar
per tanta sal dins les meves venes
per tant corprendre’m dins les rialles de l’oblit.

El mar.
Encara m’abasta d’onades de desig,
que rauen dissolutes dins l’empremta de les algues.
i encara,
dins les arrels antigues de la pell viva
que acorda sortilegis amb l’enyor
només com un costum
constant i biològic
d’humana longitud
en la secreta geometria dels contactes.

Cxta: 29/06/2008 16:58:47

Nobleza