AYRES DE DOWLAND

NO CAL ESCRIURE SEMPRE POEMES. NO CAL


Com diu Joan Margarit: ”...La poesia es ara l’última Casa de Misericòrdia”. Mes no cal escriure sempre poemes per a la ràbia o el consol.
De vegades es molt més útil, descriure les realitats que s’estatgen en l’espai més recòndit d’una mateixa.
He après amb tants anys a allunyar-me de les trampes de les modes socials d’enverinadors textos, escrits o telemàtics, sobre l’ego que ara solen anomenar autoestima. És veu que sense autoestima no puc estimar ningú. No m’atreveixo a dubtar-ne del tot, per conservar neta i precisa la meva senzillesa.
Per a mi, la identitat íntima, és quan rebo l’amor, -sense especificar-ne el temps verbal-, sento com em va penetrant com la música de Dowland, endintre de l’ànima. És un instint que em penetra i em llaura les males arrels. Llavors puc entendre tots els verals d’amor sobre la terra, tant els meus o bé els de cadascun dels que m’envolten.
Com diu R. Tagore, el ‘fruit’ d’aquest amor que vols servar estretament, es converteix sovint en el ‘vi del dolor’ que indeterminadament m’acompanyarà fins la mort però amb el convenciment que en el clos de les meves entranyes hi habita,
-potser només per recordar-lo-, però sé que posseeixo la filosa per teixir estima i voluntat per tots els éssers vivents de la terra sense permetre’m amagar-hi enemics.
Senzillament, conec quins són els seus confins, i també que són inabastables del tot i multiplicadors. Ara que escolto uns Ayres de John Dowland em vénen a la memòria els fils de la música que m’ajuda tant a la recomposició de l’ànima dispersa i malmesa.

Cxta Lladonosa