The Story of Stuff (o per si encara no ho tenies prou clar)

Control

Ahir a les quatre de la tarda i en una sala buida i confortable vaig veure la magnífica pel·lícula sobre la curta vida de Ian Curtis, cantant de la grup Joy Division, rodada pel reconegut fotògraf anglès Anton Corbun.

El film el vaig trobar fantàstic en tots els aspectes, una de les millors pel·lícules que he vist darrerament. La fotografía del film -un dels referents més importants per mi a l'hora de valorar una obra- era genialment òptima, ens duia al Manchester de finals del 70's amb total naturalitat a través del b/w. El desenvolupament de la trama va ser molt equilibrat i sense caure en els tòpics que sovint acompanyen les pel·lícules sobre grups musicals. La interpretació del personatge principal, l'Ian Curtis, va ser sorprenentment ben interpretada per Sam Riley que en cap moment cau en sobreinterpretacions.

Recomano anar-la a veure, especialment per tots aquells que pertanyen a la generació del grup i també a la resta per poder entendre una mica més el fenòmen musical que va revolucionar l'escena musical de Manchester i posteriorment va influenciar a tot el rock britànic.


El trailer:

El cartell:

Et recordem, avui encara

Freaky

(estiu 1999 - hivern 2008)

Les verges suicides

Deu ser la falta de costum però no sé pas per on començar. Començo pel llibre, per la pel·lícula o per la banda sonora del film?

Fa uns anys en un d'aquests canals de cine independent de televisió del cable vaig veure una pel·lícula que em va robar el cor, es diu Las vírgenes suicidas, l'ópera prima de Sofia Coppola. És un intimista retrat d'una família nord-americana i dels successos que transcorren a la família en un curt periode de temps a través dels ulls dels nois del barri on viuen. Una magnífica pel·lícula, petita i intimista, d'aquelles que a mi m'agraden. Una petita joia que va passar desapercebuda als cines comercials i a la televisió (excepte en les sessions de matinada de La 2).


La bso corre a càrrec dels Air en un álbum titulat igual que el film. El conegut grup francès de música electrònica aconsegueix accentuar l'atmòsfera melancòlica i un punt amarg del film i esdevé un element imprescindible del metratge. Aquí hi ha el videoclip de la peça central de l'album en el que apareixen algunes imatges del film per obrir boca:

La novel·la original és de Jeffrey Eugenides i es va publicar al nostre país per primera vegada a l'editorial Anagrama. Ha aparegut a les meves mans fa poc i no ha fet més que augmentar la meva devoció per aquesta història. Us el recomano, sincerament feia temps que no passava res tan bo per les meves mans. L'autor sap dibuixar d'una forma certera i senzilla aquelles sensacions que alguns sentiem quan acabàvem d'estrenar l'adolescència i que llavors ens costava tant de definir en paraules, estats d'ànim, esperances i somnis trencats.

PERE PORTABELLA EL CINEASTA OCULT

www.pereportabella.com/die_esp.html

EL SILENCI ABANS DE BACH

A Pere Portabella el coneixíem pel seu paper rellevant durant la Transició a l’Assemblea de Catalunya on va donar una mostra de la seva coherència.

Vaig conèixer personalment el cineasta a Lleida, en un curs sobre medis de comunicació. Era al principi on els periòdics ja tenien una ruta i unes directrius marcades pels seus propietaris. Jo vaig intervenir en el col·loqui sobre la pèrdua de llibertat de les línies editorials, i la malfiança que ens produïa el haver de comprar tres diaris diferents per fer-te una idea de ‘la veritat’ aproximada. Els periodistes tot i reconèixer la certesa del que jo deia, van acabar dient que ‘el que paga mana’.

Portabella va recolzar-me amb profunditat i més tard em va donar les gràcies per no conformar-me i estar alerta.

Una vegada comptada la batalleta he de dir que Portabella ha estat un director ‘ocult’. És massa polièdric pels gustos actuals. La pel·lícula es com si fos una tendra venjança per aquest taranà actual:

Bach un home senzill, amb no massa fama, perdut i recuperat gràcies a Mendelson (jo al principi de moure’m en corals em pensava que era barroc i no, era només que recreava i homenatjava a Bach)

Bach, la veu de Déu, del Déu Energia i Espiritualitat.

Aneu a veure la pel·lícula: és emoció viva. Si no n’esteu convençuts, entreu a Internet i informeu-vos-en. Cxta

"4 minutos" (bis)

Ahir vaig anar al cine després de molt temps. Va ser una experiècia doblement positiva: per un cantó vaig descobrir una sala on projecten cine no-comercial i per l'altre la pel·lícula en si mateixa. Em va semblar un bon film, d'aquells que m'agraden a mi: una història intimista, ben filmada, de gran bellesa visual i amb una magnífica banda sonora.

El paper de la professora de piano, interpretat per Monica Bleibtreu, va ser potser el millor del film. Un personatge fill d'un passat prenyat de dolor, carregat de silencis i emocions contingudes. La música (he dit que la banda sonora és molt bona?) és el nexe entre els dos principals personatges i el fil sobre el que es desenvolupa la trama.

De veritat, és una pel·lícula 100% recomanable.