Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vida cuotidiana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vida cuotidiana. Mostrar tots els missatges

19 de juliol 2009

petons de bona nit

Es fa estrany quan la vida, de sobte, dóna la volta i els que "oficialment" som malaltissos prenem cura d'aquells que sempre els ho han donat tot. Bé, no sé com dir-ho bonic perquè he dormit poques hores avui. La son no em venia perquè estava analitzant la situació, fins i tot metafísicament com diria l'estimada amiga Abril.

Quan ets un infant o quan ets un adolescent i emmalalteixes trobes normal i fins i tot exigeixes amb tota la naturalitat del món que els pares, especialment la mare que és la que ho cura tot, siguin al teu costat, t'agafin la mà i aguantin el teu mal humor ("per això són els pares, no?" et dius a tu mateixa).

Ara passats uns anys de la boja adolescència, m'entendreix poder agafar-li la mà, donar-li mil petons i estar al costat d'una dona tan forta i lluitadora.

01 de juliol 2009

Seguretat vs. navegadors (un cop més)

«En perill» definit com vulnerabilitats públiques no apedaçades. Font: «Els usuaris de l'Internet Explorer insegurs durant 284 dies el 2006» Brian Krebs, Washington Post, 1/4/2007

Crec que vaig fer el meu primer blog el juny del 2003 (si no recordo malament), i des del començament no he deixat de repetir per a qui ho volgués llegir com és d'important la seguretat en la nostra navegació per la xarxa.

En l'entorn del sistema operatiu Window$ (que per altra banda és l'usat en la gran majoria de màquines) l'equip de Mozilla no han deixat d'innovar per fer cada dia un navegador més compatible, multilingue, segur i adaptable als usos de cada usuari/a. I no me'n cansaré de repetir-ho fins a defallir

10 d’abril 2009

fred





Sóc al llit,
tinc els peus freds
i ningú que me'ls escalfi,
potser que em posi mitjons
mentre espero
qui me'ls pot caldejar.

31 de març 2009

cel gris brut


M'he despertat justa de temps, as ever ultimament, he preparat cafè. M'he pres les pastilles del matí. M'he vestit i per sort he trobat el bus davant de casa. He arribat a la visita del metge, un de tants darrerament, i mentre esperava el meu torn he passat les pàgines couché d'un parell de revistes de la faràndula plenes de somriures i amor m'ha començat a envaïr l'ansietat, també as ever ultimament. He entrat a l'impersonal despatx i després de recitar de corrua de medicaments que prenc m'han donat cita d'aquí quinze dies i una carta pel psiquiatra.

He tornat caminant per l'eix comercial, he entrat a gairebé totes les botigues de roba i res m'ha fet el pes. A les botigues on venen bosses i mocadors tampoc. A la llibrería on acostumo a desfermar la impulsivitat consumista m'he atabalat entre tants llibres, semblava que m'haguèssin de menjar. He tornat a casa i des de la finestra tot continuava d'un color gris brut. Me'n vaig a dormir, demà segur que surt el sol.

24 de març 2009

primavera'09



La primavera ha arribat i me l'he trobat escoltant els Manel. Una mica de cine, un poc de teatre, unes engrunes de sorra, algunes oliveres i molt bona companyia. (somriure)

20 de març 2009

per tu, Xesco


Ahir es va fer un homenatge a en Xesco Boix, un músic que va formar part del meu entorn musical i emocional (o al revés perquè llavors l'ordre dels factors estava estretament entrelligat). Les seves cançons em van acompanyar als campaments, a les colònies i també mentre vaig formar part del moviment escolta. Les seves melodies forment part dels moments de felicitat de la meva infància i no vull passar l'oportunitat de deixar-ne constància en el nostre raconet a la xarxa.

Ahir volia escriure'n quatre paraules com intento fer avui però estava massa indignada per les repetides càrregues dels agents antidusturbis durant les manifestacions que es van dur a terme ahir per protestar pel desallotjament del col·lectiu d'estudiants que havien fet seu l'edifici històric de la Universitat de Barcelona en contra del Pla Bolonya. Em va semblar irònic i sumament trist que en el mateix dia que es conmemorava la lluita d'un home que estimava els infants, l'educació pública i el nostre petit país el departament d'Interior de la Generalitat ordenés una càrrega policial exagerada i totalment innecessària per a uns centenars dels nostres estudiants universitàris. Sembla, salvant les distàncies, que la història es repeteix. Els actors són diferents però les accions son les mateixes avui com fa 30 anys.

Ahir haguès encapçalat l'escrit amb una imatge com la del dietarihumbert, avui prefereixo fer-ho amb un vídeo del meu estimat Xesco. Serà que amb l'edat i les medicines aprenem, aprenc a contindre les emocions.

03 de febrer 2009

Lo siento, pero alguien te lo tenía que decir

Naciste hace ya mucho tiempo en una familia relativamente acomodada. Aunque alguna vez te pudo parecer lo contrario, en realidad nunca te faltó de nada. Eres de los que cuando empiezan a comer piensan que tienen hambre, pero lo cierto es que el hambre es una sensación que no has conocido jamás. Y no es la única.

Tu infancia fue relativamente feliz, más que la de la mayoría de tus amigos. Recuerdas los veranos de tu niñez con especial calidez, inmerso en la vida, sin pensar en nada más que en qué sería lo siguiente que ibas a hacer. No te has dado cuenta hasta ahora, pero desde que dejaste la niñez no has hecho sino intentar recuperar esa sensación de sencillamente vivir, ajeno a todas las preocupaciones, uno con el mundo.

Cuando terminó la niñez las cosas empezaron a complicarse. Aparecieron los primeros complejos, y con ellos las primeras frustraciones. Quizá fuera al revés. Fue en esta época cuando nacieron y arraigaron todas las malas hierbas que todavía no has sido capaz de arrancar. Trabajas en ello afanosamente, pero la tarea no parece tener un final. Desde esa época siempre has sido demasiado bajo o demasiado alto, demasiado delgado o demasiado gordo, demasiado listo o demasiado tonto. Siempre has sido demasiado algo.

A pesar de que crees haber acabado con la mayoría de tus complejos, sigues siendo una persona frustrada. Lo peor es que no sabes por qué. Eres inteligente, eres capaz, la gente puede confiar en ti. Sobre todo eres determinado. Cuando se te mete algo entre ceja y ceja te entregas con una pasión desenfrenada, como si ese algo fuera la solución a todos tus problemas, la clave de tu existencia. Sin embargo, al cabo de un tiempo, pasado el chute inicial, la pasión se disipa y te encuentras de nuevo en el mismo lugar, las manos vacías, la mirada perdida y una sensación de desánimo de la que sólo te conseguirás librar cuando encuentres el próximo chute. Y hasta entonces lo que haces es salir a dar vueltas por tu mundo interior preguntándole a la vida qué te puede vender ahora. La vida siempre te termina vendiendo algo, pero cada vez es más caro y de peor calidad. Y te está dejando hecho una mierda.

Te cuesta dormir. Joder, eso sobre todo. Pasas tantas horas en la cama como puedes pero te encuentras siempre agotado. Es una extraña sensación. Si lo piensas, no puedes recordar cuándo fue la última vez que te levantaste verdaderamente entero. Cuando te acuestas por las noches tu mente empieza a traerte imágenes. Son cosas que te gustaría hacer pero no puedes, o cosas que has hecho mal y que ahora tu cabeza trae de vuelta para que sepas lo poco que vales. El tiempo pasa y la función se acelera y al final hace el ruido de una locomotora. Cuando te consigues dormir no es porque tu cuerpo esté cansado, sino porque llega un momento en que el zumbido de tu mente es tan insoportable que terminas por perder la consciencia de puro agotamiento. Horas después, suena la alarma y te preguntas por qué tienes que levantarte y si lo que vas a hacer hoy de verdad tiene algún sentido. La respuesta te instala una desagradable presión en la boca del estómago, esa misma presión que estás sintiendo mientras lees esto.

Durante el día haces lo que podrías llamar tus obligaciones. Quizá estudias, quizá trabajas. No sabes muy bien por qué lo haces. En realidad no puedes decir que te apasione. Pasas la mayor parte de tu tiempo así porque no crees que tengas una alternativa, pero si pudieras elegir estarías en cualquier otra parte. De hecho, ya estás en otra parte. Te cuesta horrores concentrarte en lo que se supone que tienes que hacer. A los pocos segundos tu mente se encuentra en otro lugar, pensando y haciendo otras cosas. Tu cuerpo y tu espíritu pasan la mayor parte del día separados, y algo te dice que no debería ser así. Pero es tan difícil salir de donde estás. Miras a tu alrededor y te consuelas. Casi nadie tiene pinta de estar contento, así que por lo menos no estás solo. De hecho, a tu alrededor todo el mundo está bastante más jodido que tú, y este mísero pensamiento es lo único que alegra tu amarga existencia.

Eres una persona inteligente. Quizá no la más inteligente de tu entorno pero sí en un lugar destacado. A veces tienes tus momentos brillantes, y te gusta. Pero te has dado cuenta de que en cuanto asomas un poco la cabeza te llevas un martillazo, y es una sensación tan desagradable que has optado por adaptarte a la mediocridad que te rodea. La aceptación es una sensación reconfortante, pero sabes que estás desperdiciando tu potencial y ese pensamiento te come por dentro. En el fondo tampoco lo has hecho tan mal. Siempre tomaste las decisiones acertadas y, cuando no lo hiciste, el destino fue benévolo contigo. Podrías incluso decir que vives en el mejor de los mundos posibles. Hay que joderse.

Al llegar a casa lo único que te apetece hacer es rellenar sudokus, o jugar a la consola, o leer libros. O ver la tele, sí. Vivir la vida de los demás, ver a otros haciendo todo lo que a ti te gustaría pero no puedes. Sería perfecto si no fuera por la desagradable sensación que el diccionario define como envidia. En cualquier caso, cualquier cosa es mejor que tener que estar contigo mismo. Mejor eso que tener que escucharte.

Ni siquiera puedes estar contigo mismo.

Y así pasan los días. No sabes muy bien adónde vas, y por eso sencillamente te dejas llevar. No tomas decisiones. No sabes si tienes miedo o si simplemente no crees que valga la pena. Después de todo, el futuro ya está hecho: te casarás, tendrás hijos, trabajarás para alguien hasta los 70 años y pagarás tu hipoteca como todo el mundo. Luego te jubilarás para darte cuenta de que te has perdido lo mejor de la vida, y más tarde, amargado, te limitarás a esperar una muerte que te inspira un miedo terrible. A lo mejor por eso te gustaría quedarte en la cama todas las mañanas, porque no hay ningún lugar adonde ir, porque el futuro ya está hecho.

Y mientras piensas en todo esto la vida te pasa por encima. No tienes ilusiones, no tienes ganas de nada, sólo das tumbos como el canto rodado que baja rebotando por el lecho del río esperando un día llegar al mar y que dejen de darle por culo. Hasta entonces tendrás que vivir con esa sensación en el fondo de tu alma de que hay algo más, de que mereces más, de que quieres más, de que esta vida tiene truco y que nadie sabe cómo funciona. O lo que es peor: que hay alguien que lo sabe y no lo va a contar.

Y por todo esto, porque en el fondo te conoces muy bien, sabes que cuando termines de leer estas líneas te quedarás con un inmenso vacío y la cara de tonto de los domingos. Y eso jode.

Aunque en esta ocasión, quizá por primera vez, sentirás un regusto de ilusión, una agradable sensación de comunión con todo lo que te rodea. Saboréalo porque, a menos que hoy hagas algo, será la última vez que te sientas vivo.

(by El Sentido de la Vida)

20 de desembre 2008

dimarts, dimecres, dijous... qui sap, què importa

sola
entre la grava
prenent el sol
sol, sol, sola.
esperant 
la comunió diària
que finalment
un dia em durà
a la redempció
del pecats,
dels malalts.

mentrestant
m'aïllo aquí
en un raconet,
lluny dels mortals
i dels normals.
quatre murs
amb altes reixes
i pastilles de colors
per tornar a entreveure
per uns moments
la vida en technicolor

(en contrucció)






06 d’octubre 2008

iphone

Ho he tornat a fer. He tornat a pecar.

Sóc una consumista, per moltes justificacions que em busqui. Què hi farem... lo que no mata engorda.

14 de setembre 2008

diumenges



Els diumenges m'agrada despertar-me quan el cos ja m'ha dit prou de dormir, esmorzar amb tota la calma del món i prendre'm el temps necessari per tornar a la realitat poc a poc, sense presses. 

Els diumenges són d'un ritme lax, com si les hores s'estiressin, en alegre indulgència. 


28 d’agost 2008

Et recordem, avui encara


Freaky

(estiu 1999 - hivern 2008)

24 d’abril 2008

SANT JORDI, PATRÓ



La diada de Sant Jordi d'enguany va ser una mica alternativa. Vaig anar a l'Aula Hospitalària de l'Arnau de Vilanova


Aquest any vam fer un talleret de cançó d'arreu, posant de relleu la importància de les lletres en una peça musical.

Hi havien infants i adolescents i uns pares d'allò més enrotllats.

Vam cantar fins i tot rocks and rolls.

M'ho/ens ho vaig/vam passar molt bé.

Per esdeveniments familiars no vaig sortir a veure les parades, però jo, precavida com sóc, ja havia comprat llibres.

Ara els llegirem i si cal en farem la crítica.

Em van regalar una rosa biològica i dues de paper i també una lluna vermella i callada com l'artista dibuixant.

10 de març 2008

El gatet de l'Elisenda estima la música clàssica i la popular


Ei, amics...

Vaig descobrir despres de pocs dies d'arribar a casa el Moix, un gatet atigrat taronja, dolç i manyac que li agradava la cancó "John Braun", però avui l'afecció musical s'ha ampliat. L'experiència ha estat estraordinària.

Com que l'Elisenda no hi és, el gatet m'ha pres a mi, de punt dereferència.

Aquests dies, estic assajant el Glòria de Vivaldi. Avui, ajaguda al sofà feia memòria del text i de les notes. El Moix, en sentirme, a poc a poc, s'ha anat enfilant pel meu ventre i pit i amb uns ulls molt oberts fins arribar a la meva boca cantarina. M'hi ha posat la poteta dins, d'es d'on sortia el so... I vaja encara no n'ha tingut prou: m'ha acabat posant-me mig capet dins la boca esperant sentir el so o esbrinant d'on sortía.

No m'ho podia creure. Llàtima de càmera, YoTube, etc. per poder demostrar el que estic dient. El gatet si que us el puc ensenyar, i quan arribi l'Eli, procurarem repetir l'experiència. Cxta

15 de febrer 2008

15 febrer'08


Han passat dos dies
i segueixo amb agulletes per tot.

13 de febrer 2008

13 febrer'08

Avui és el gran dia,
estreno els peus de gat...
miauz!

12 de febrer 2008

11 de febrer'08


-reciclar? em parles de reciclar a mi? A casa meva fa 15 anys que reciclem, molt abans que posesin els contenidors!

07 de gener 2008

el subconscient no enganya


N'ESTIC FARTA, N'ESTIC FARTA, N'ESTIC FARTA DE TOT! 
JO TAMBÉ EM FARÉ DE LA CNT!
 

30 de novembre 2007

llimona, maduixa, llima...

El te era molt bo, tot i que era el menys important.
(smile)

26 de novembre 2007

..i tal.


(c) Luis Pita

...

i també he desobert un metablog molt interessant:
socie
dadánomina.org

24 de novembre 2007

EL FIL DE LA HISTÒRIA



CENTENARI FILANT HISTÒRIA

Durant el temps de la infància, era una nena, observadora, silenciosa, amb una timidesa que semblava que m’atenallés les paraules a la gorja. Entre la lectura i la memòria, també feia història dins la incomoditat del meu present.


El pare em marcava les hores a l’inrevés de tots els rellotges coneguts: anava endarrera, amb la mirada intencionada cap als temps passats. Aplicant una tècnica sorgida de l’esforç i de la dignitat aïllada lluny del frec a frec de les nostres mans.


Aprenia entre silencis la racionalitat de les diverses cares d’aquell perviure. Era només un infant una mica solitari que em sabia el nom i la situació de les constel·lacions dels estius de postguerra.


Quan una centúria ha passat des de 1907, i més d’una seixantena des de l’any 1941, quan jo vaig néixer. He pogut filar presència entre la petita historia personal, per teixir amb senzillesa records que enaltien la personalitat polièdrica del meu pare, l’historiador Josep Lladonosa.


Quanta sort aprendre els camins de la dignitat com a persona per mitjà dels exemples de l’arriscat exercici patern. Avui gràcies, a tots dos: Josep i Concepció, la que sempre cantava entonant alegria, puc sentir que he bastit en alguna raconada interior, un exercici d’agraïment i de tasca acomplerta.


CONXITA LLADONOSA, 24 DE NOVEMBRE DEL 2007