Durant el temps de la infància, era una nena, observadora, silenciosa, amb una timidesa que semblava que m’atenallés les paraules a la gorja. Entre la lectura i la memòria, també feia història dins la incomoditat del meu present.
El pare em marcava les hores a l’inrevés de tots els rellotges coneguts: anava endarrera, amb la mirada intencionada cap als temps passats. Aplicant una tècnica sorgida de l’esforç i de la dignitat aïllada lluny del frec a frec de les nostres mans.
Aprenia entre silencis la racionalitat de les diverses cares d’aquell perviure. Era només un infant una mica solitari que em sabia el nom i la situació de les constel·lacions dels estius de postguerra.
Quan una centúria ha passat des de 1907, i més d’una seixantena des de l’any 1941, quan jo vaig néixer. He pogut filar presència entre la petita historia personal, per teixir amb senzillesa records que enaltien la personalitat polièdrica del meu pare, l’historiador Josep Lladonosa.
Quanta sort aprendre els camins de la dignitat com a persona per mitjà dels exemples de l’arriscat exercici patern. Avui gràcies, a tots dos: Josep i Concepció, la que sempre cantava entonant alegria, puc sentir que he bastit en alguna raconada interior, un exercici d’agraïment i de tasca acomplerta.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Us demanem una mica de respecte i comprensió vers les opinions dels altres. Aquest espai està moderat i no s'accepten trolls.