skip to main |
skip to sidebar
imatge de Gary NeillEn aquest instant, l'angoixa supura per tots els porus de la meva pell. Voldria negar tot el que m'envolta, negar-me a mi mateixa, fondre'm en una supernova per compensar el buit que sento per dins.
On són ara tots el paisatges que han anat omplint de llum les meves retines, on són els llibres instructius o simplement evasius que han alimentat la pau del meu esperit, on és la música que sacseja cada una de les cèl·lules del meu organisme?
La pantalla apagada i sense vida del l'ordinador em retorna una imatge deforme de mi mateixa. Ara mateix no hi ha poesies ni il·lusions que valguin. Demà potser tot serà diferent, espero.
imatge de Gary Neill
Entrades
Es bo escriure el que un sent més enllà de la inquietud que comporta a qui et llegeix.
ResponEliminaLa ment és com el temps, canvia de bo a pitjor i a vegades millora. No em fa res compartir aquests sentiments amb tu si m'ho permets o em disculpo si només vols estar sola amb tu mateixa. Albert Valls
El cervell és un autèntic rellotge de vegades ple de peces maleïdes, però com a bon artefacte, deixa que s'escoli el temps. El temps té molts misteris, no tots dolents... Cxta Ll.
ResponEliminaGràcies pel teu comentari Albert. Clar que m'agrada compartir els teus sentiments, per això existeix aquest blog.
ResponEliminaSi t'interessa compartir el que sents de forma privada sempre em pots trobar a: laberint(at)gmail.com